Rellegir: molt més que tornar a llegir

 Encara recordo el dia en què vaig aprendre a muntar en bicicleta: la concentració intensa per mantenir l’equilibri, coordinar els pedals i dirigir el manillar al mateix temps. Sentia una barreja d’emoció i adrenalina, tot i que també requeria un esforç constant que consumia tota la meva atenció i energia. La idea romàntica de sentir l’aire fresc i l’aventura semblava un ideal llunyà, eclipsada pel desafiant funcionament de les cadenes, els frens, les marxes i la meva pròpia inexperiència. No va ser fins que vaig dominar l’habilitat que vaig poder comprendre realment el que significava aquesta sensació de llibertat dels ciclistes experimentats. Desobte, muntar en bicicleta es va convertir en una experiència gratificant i plaent.

Anàlogament, amb la literatura passa quelcom similar. Aquesta és precisament la idea que sosté Vladimir Nabokov quan afirma el següent:

 “Encara que sembli estrany, els llibres no s’han de llegir: s’han de rellegir. Un bon lector, un lector de primera, un lector actiu i creador, és un ‘relector’. Quan llegim un llibre per primera vegada, l’operació de moure laboriosament els ulls d’esquerra a dreta, línia rere línia, pàgina rere pàgina, activitat que suposa una feina física complicada amb el llibre, el procés mateix d’esbrinar en l’espai i en el temps de què tracta, tot això s’interposa entre nosaltres i l’apreciació artística.”

La primera vegada que llegim un llibre, ens concentrem a seguir la trama, entendre els personatges i desentranyar els girs argumentals. Tot i que és cert que aquest esforç inicial ens regala l’emoció del descobriment que té el seu propi encant, també pot impedir-nos apreciar completament l’obra. Això es deu al fet que és difícil distanciar-nos del mecànic i la comprensió general.

A les relectures, en canvi, la trama va perdent pes en benefici d’altres elements. Es destaquen l’habilitat descriptiva de paisatges i caràcters, la capacitat de l’autor per jugar amb les emocions del lector i la fluïdesa del temps narratiu. També s’aprecien les subtileses emocionals dels personatges i les relacions entre ells, així com el descobriment de nous símbols, metàfores, i temes subjacents que no van ser evidents en la primera lectura.

A més, es perceben millor les referències històriques, polítiques, socials o culturals; es descobreixen noves interpretacions i es valora l’estil i tècnica de l’autor, entre altres aspectes.

Per tant, l’habilitat de rellegir un llibre, igual que dominar la bicicleta, escoltar de nou la teva cançó preferida o reelaborar una nova i complexa recepta culinària, allibera el lector de la mera tasca tècnica i li permet explorar profundament l’obra. Així, descobreix noves capes de significat i connexió, revelant més riquesa en cada lectura subseqüent.

Però, honestament, no ens enganyem. Tot i que la primera lectura sigui un gran desafiament, el veritable repte sorgeix amb la segona lectura. La relectura és tant perillosa com fascinant, si aconsegueixes acabar-la. Rellegir implica el risc de la desil·lusió o la nostàlgia, ja que el llibre pot no impactar-nos de la mateixa manera que la primera vegada. Cada relectura és única perquè cada individu és únic en la seva trajectòria personal. En tornar a un llibre després d’un temps, podem notar com hem canviat: potser allò que ressonava profundament en nosaltres en una època de la nostra vida pot no tenir el mateix impacte en la relectura. O, al contrari, pot ser molt més significatiu i gratificant.

Tornar a submergir-se en un món literari familiar és com visitar un vell amic. Ens reconforta i ens connecta amb moments feliços o desafiants del nostre passat. Aquesta connexió emocional amb els llibres és el que fa que la literatura sigui tan poderosa en les nostres vides. Aquest exercici introspectiu és com veure el mateix quadre o escultura amb altres ulls, permetent-nos mesurar el nostre creixement personal i comprendre millor qui érem quan vam llegir el llibre per primera vegada i qui som ara.

En paraules d’Heràclit, “un no es banya dues vegades en el mateix riu”. Igual que el riu canvia constantment, nosaltres també canviem a mesura que experimentem la vida i adquirim noves perspectives. Així doncs, jo afegiria: “un no es banya dues vegades en el mateix riu”, així com un llibre no és llegit dues vegades per la mateixa persona. Tot i que el llibre físic roman igual, la nostra interpretació i apreciació envers ell varien amb cada lectura. Així doncs, aquesta paradoxa ens convida a apreciar la literatura com un reflex de la nostra evolució i a entendre que, de vegades, mirar enrere és la millor manera d’avançar.

ComdiuAlfonso Brezmes en el seu poema “Quan no hi soc”:

“També hi ha paraules que no diuen el mateix quan estan soles. Què estaran dient ara, en el poema, quan jo no hi soc?”

Les paraules poden adquirir diferents significats depenent del moment i del lector. Així, cada vegada que tornem a obrir un llibre, ens trobem amb un diàleg renovat, on les nostres experiències i emocions actuals modelen la interpretació del text.

Després de tots els nostres arguments a favor de la relectura, resulta irònic i, si se’m permet l’expressió, fins i tot poètic, reconèixer que, en cert sentit, no podem “rellegir” el mateix llibre. Perquè ens trobem amb una experiència nova. Com mencionàvem abans, no és que el llibre hagi canviat; és que nosaltres hem canviat. La nostra visió del món, les nostres emocions i experiències pròpies ens permeten descobrir aspectes del llibre que abans ens van passar desapercebuts.

En resum, la relectura ens convida a abraçar la canviant complexitat de les nostres pròpies històries, mentre celebrem l’eterna capacitat dels llibres per transformar i enriquir les nostres vides. I tu, t’atreveixes a rellegir aquest text i descobrir què hi ha de nou en tu?